Els díes 22 i 23 d'octubre va tenir lloc a Madrid una trobada de treball i intercanvis entre comunitats anomenada congrés "Escuela 2.0".
Una idea del que es pretenia en aquest congrés la podeu copsar de la intervenció de clausura d'Angel Gabilondo, ministre d'educació.
Més enllà de les posicions que es tinguin sobre l'actuació d'aquest govern, s'ha de reconèixer que la intervenció de Gabilondo va arribar amb efectivitat a la majoria dels presents. Com sempre en aquests casos es pot dubtar de la seva sinceritat i se li pot considerar, com va dir algú dels presents "un encantador de serpientes". La veritat és que no tinc prou dades per valorar amb rigor la seva tasca com a ministre, però he de dir que la seva intervenció em va agradar sobre tot en relació als apartats que tenien a veure amb el tema de la trobada. Que va dir el que molts dels que estaven allí volíem sentir és cert, però trobo que això no és en si mateix un demèrit. El que cal veure és la coherència entre les seves paraules i els fets. I d'això ara no em trobo amb capacitat per jutjar encara que l'intent de justificació de la retallada dels nostres salaris no em convenç. Continuo pensant que no va ser justa. Ara bé vaig constatar que el seu discurs va ser útil en el sentit d'engrescar als presents en la tasca que tenim per davant. I això ja es valuós tenint en compte que moltes vegades hem de patir el menyspreu per la nostra feina com a professors.
Podeu seguir la seva intervenció a:
Clausura d'Escuela 2.0 per part d'Angel Gabilondo >
dilluns, 8 de novembre del 2010
diumenge, 11 de gener del 2009
Carta d'una companya a la directora de TV sobre l'actitud de Josep Cuní
Manresa, 28 de setembre de 2008.
Senyora Mònica Terribas i Sala,
Sóc professora d’Educació Secundària Obligatòria i m’adreço a vostè com a Directora General de TV3 per expressar-li el meu malestar respecte a un programa de gran audiència.
En primer lloc, abans d’exposar la queixa, voldria manifestar-li la meva admiració com a periodista, especialment pel seu excel•lent treball a “La nit al dia”, programa que m’ha agradat seguir fins que se n’ha interromput l’emissió amb motiu de l’acceptació del càrrec. El resultat de la seva feina mostra un gran rigor i un enorme coneixement de cadascun dels temes tractats i de les persones entrevistades, a més d’esperit crític i voluntat de justícia, elements que costa trobar en els nostres temps.
Malauradament, no puc dir el mateix del que veig en el treball d’en Josep Cuní als “Matins de TV3”, concretament en relació amb l’educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d’irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l’atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.
No acabo d’entendre quina mena d’interessos o de pressions poden moure’l a ser tan bel•ligerant contra els educadors. A part de mostar un desconeixement absolut de la realitat en què treballem i en què els alumnes estudien, en cap moment l’he vist amb voluntat de contrastar opinions i fets. Potser la seva connexió personal amb el Conseller Ernest Maragall (que ha aparegut diverses vegades convidat al programa) li entorpeix l’esperit crític. El cas és que es queda en una postura parcial i injusta, i considero que això és molt greu tractant-se d’un periodista de renom, perquè la seva influència sobre l’opinió pública és bastant gran.
L’últim episodi d’aquesta història, el que m’ha mogut a enviar aquestes línies, el vaig veure el dilluns 15 de setembre, dia en què començava el curs escolar per als alumnes (no així per als professors que, encara que la gent no ho vulgui saber, comencem el dia 1). Va dir coses com que a Catalunya els alumnes comencen el curs una setmana més tard que a la resta de l’Estat, o que els sindicats posen traves a la conciliació entre escola i món laboral.
Començaré per l’afirmació sobre la data d’inici de curs. No és cert que a Catalunya es comenci més tard, a la majoria de comunitats autònomes, per exemple la de Madrid, la data d’inici és la mateixa que aquí, fins i tot abans, donat que a Catalunya es pretén començar el 12 de setembre, mentre que a Madrid és directament el 15. Si alguns anys aquest inici de curs coincideix amb un pont per la Diada de Catalunya, com enguany, l’inici es pot retardar un parell de dies per raons evidents. A més a més, en aquest sentit, també estaria bé que digués que les comunitats que comencen una setmana abans l’activitat amb alumnes després tenen una setmana de descans més que nosaltres durant el curs. Com a exemple, que consulti el calendari dels centres del País Basc, on per Setmana Santa fan dues setmanes de festa, mentre aquí en fem una. Que s’informi millor i veurà que a tot l’Estat s’han de fer els mateixos dies lectius, i dir en un programa de gran audiència que “després de tres mesos de vacances, finalment els alumnes tornen a classe, una setmana després que a la resta de comunitats” és, si més no, poc rigorós, per no dir tendenciós, que sembla que sona massa fort.
Pel que fa a les suposades traves dels sindicats a la conciliació entre l’escola i el món laboral, em sembla una afirmació bastant surrealista. El cert és que els mitjans de comunicació condicionen l’opinió pública, i des de fa uns anys se’ns bombardeja sobre la necessitat d’ampliar la jornada escolar per adaptar-la millor a la jornada laboral dels pares. Se li dóna a l’escola una funció aparcadora, com si la nostra tasca consistís a tenir controlats els fills mentre els pares treballen, i no donar-los una formació en continguts i valors. És aquí on jo, com els sindicats, ens oposem a aquesta tendència ampliatòria d’horaris, però no perquè no calgui conciliar escola i feina (només faltaria) sinó perquè considerem que el plantejament de base és erroni. No cal ampliar res. Els nens passaven ja fins l’any passat prou hores al centre com per aprendre el que cal i el que són capaços en funció de la seva edat. La sisena hora de primària s’ha imposat des del Govern no per millorar l’aprenentatge dels alumnes sinó perquè la societat es quedi tranquil•la una hora més al dia sense haver-se de fer càrrec de l’educació dels nens. En realitat, el que cal és que els alumnes tinguin més temps per estar a casa, per compartir amb els pares i la família, que són els màxims responsables de la seva educació. I perquè això sigui possible, cal conciliar escola i feina a l’inrevés: hem de reduir la quantitat d’hores que els adults passen fora de casa per treballar, hem de racionalitzar els horaris laborals (quin país d’Europa té uns horaris comercials com els nostres, per exemple?) i aconseguir que els pares recuperin les regnes de l’educació dels seus fills. Aparcar els nens i adolescents més hores en centres educatius no és sinònim d’educar-los. El problema és que això que jo i els sindicats plantegem va contra la creença tan estesa que fa de la producció i el treball el centre de la vida, va contra la màxima neoliberal segons la qual cal produir i treballar cada cop més. Això que es diu des dels sindicats, i que jo comparteixo, significa qüestionar tot el món capitalista en què vivim, significa plantejar la necessitat d’una racionalització de la nostra vida com a individus, com a societat i com a espècie, significa començar a parlar del “decreixement” com a necessitat per a continuar sent una espècie amb futur en aquest planeta... però aquest tema seria motiu d’un llibre sencer, a part de resultar (encara) políticament incorrecte.
En definitiva, diria que els centres educatius i els professionals que hi treballem assumim tan bé com sabem i podem la part de responsabilitat que ens toca pel que fa als nens i adolescents, però tenim les nostres limitacions i els nostres drets, a part de les nostres opinions, que cal respectar i escoltar. Ja n’hi ha prou de donar-nos la culpa de tot, d’acusar-nos d’egoistes i antisocials. La majoria ens dediquem a aquesta feina per vocació, però si la societat, els pares i els polítics no ens recolzen ni ens entenen potser deixarem de tenir educadors tan dedicats com els que tenim. Tots plegats hauríem d’entendre que la problemàtica de l’educació no prové exclusivament d’un sistema educatiu o un altre. Es tracta d’un problema social global, i si com a societat no aconseguir funcionar millor tampoc serem capaços de millorar les perspectives educatives dels nostres descendents.
Amb l’esperança que algun dia abandorarem el camí de l’extinció i prendrem el de la racionalitat que ens correspon, us saluda molt atentament.
Sílvia Cano
Senyora Mònica Terribas i Sala,
Sóc professora d’Educació Secundària Obligatòria i m’adreço a vostè com a Directora General de TV3 per expressar-li el meu malestar respecte a un programa de gran audiència.
En primer lloc, abans d’exposar la queixa, voldria manifestar-li la meva admiració com a periodista, especialment pel seu excel•lent treball a “La nit al dia”, programa que m’ha agradat seguir fins que se n’ha interromput l’emissió amb motiu de l’acceptació del càrrec. El resultat de la seva feina mostra un gran rigor i un enorme coneixement de cadascun dels temes tractats i de les persones entrevistades, a més d’esperit crític i voluntat de justícia, elements que costa trobar en els nostres temps.
Malauradament, no puc dir el mateix del que veig en el treball d’en Josep Cuní als “Matins de TV3”, concretament en relació amb l’educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d’irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l’atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.
No acabo d’entendre quina mena d’interessos o de pressions poden moure’l a ser tan bel•ligerant contra els educadors. A part de mostar un desconeixement absolut de la realitat en què treballem i en què els alumnes estudien, en cap moment l’he vist amb voluntat de contrastar opinions i fets. Potser la seva connexió personal amb el Conseller Ernest Maragall (que ha aparegut diverses vegades convidat al programa) li entorpeix l’esperit crític. El cas és que es queda en una postura parcial i injusta, i considero que això és molt greu tractant-se d’un periodista de renom, perquè la seva influència sobre l’opinió pública és bastant gran.
L’últim episodi d’aquesta història, el que m’ha mogut a enviar aquestes línies, el vaig veure el dilluns 15 de setembre, dia en què començava el curs escolar per als alumnes (no així per als professors que, encara que la gent no ho vulgui saber, comencem el dia 1). Va dir coses com que a Catalunya els alumnes comencen el curs una setmana més tard que a la resta de l’Estat, o que els sindicats posen traves a la conciliació entre escola i món laboral.
Començaré per l’afirmació sobre la data d’inici de curs. No és cert que a Catalunya es comenci més tard, a la majoria de comunitats autònomes, per exemple la de Madrid, la data d’inici és la mateixa que aquí, fins i tot abans, donat que a Catalunya es pretén començar el 12 de setembre, mentre que a Madrid és directament el 15. Si alguns anys aquest inici de curs coincideix amb un pont per la Diada de Catalunya, com enguany, l’inici es pot retardar un parell de dies per raons evidents. A més a més, en aquest sentit, també estaria bé que digués que les comunitats que comencen una setmana abans l’activitat amb alumnes després tenen una setmana de descans més que nosaltres durant el curs. Com a exemple, que consulti el calendari dels centres del País Basc, on per Setmana Santa fan dues setmanes de festa, mentre aquí en fem una. Que s’informi millor i veurà que a tot l’Estat s’han de fer els mateixos dies lectius, i dir en un programa de gran audiència que “després de tres mesos de vacances, finalment els alumnes tornen a classe, una setmana després que a la resta de comunitats” és, si més no, poc rigorós, per no dir tendenciós, que sembla que sona massa fort.
Pel que fa a les suposades traves dels sindicats a la conciliació entre l’escola i el món laboral, em sembla una afirmació bastant surrealista. El cert és que els mitjans de comunicació condicionen l’opinió pública, i des de fa uns anys se’ns bombardeja sobre la necessitat d’ampliar la jornada escolar per adaptar-la millor a la jornada laboral dels pares. Se li dóna a l’escola una funció aparcadora, com si la nostra tasca consistís a tenir controlats els fills mentre els pares treballen, i no donar-los una formació en continguts i valors. És aquí on jo, com els sindicats, ens oposem a aquesta tendència ampliatòria d’horaris, però no perquè no calgui conciliar escola i feina (només faltaria) sinó perquè considerem que el plantejament de base és erroni. No cal ampliar res. Els nens passaven ja fins l’any passat prou hores al centre com per aprendre el que cal i el que són capaços en funció de la seva edat. La sisena hora de primària s’ha imposat des del Govern no per millorar l’aprenentatge dels alumnes sinó perquè la societat es quedi tranquil•la una hora més al dia sense haver-se de fer càrrec de l’educació dels nens. En realitat, el que cal és que els alumnes tinguin més temps per estar a casa, per compartir amb els pares i la família, que són els màxims responsables de la seva educació. I perquè això sigui possible, cal conciliar escola i feina a l’inrevés: hem de reduir la quantitat d’hores que els adults passen fora de casa per treballar, hem de racionalitzar els horaris laborals (quin país d’Europa té uns horaris comercials com els nostres, per exemple?) i aconseguir que els pares recuperin les regnes de l’educació dels seus fills. Aparcar els nens i adolescents més hores en centres educatius no és sinònim d’educar-los. El problema és que això que jo i els sindicats plantegem va contra la creença tan estesa que fa de la producció i el treball el centre de la vida, va contra la màxima neoliberal segons la qual cal produir i treballar cada cop més. Això que es diu des dels sindicats, i que jo comparteixo, significa qüestionar tot el món capitalista en què vivim, significa plantejar la necessitat d’una racionalització de la nostra vida com a individus, com a societat i com a espècie, significa començar a parlar del “decreixement” com a necessitat per a continuar sent una espècie amb futur en aquest planeta... però aquest tema seria motiu d’un llibre sencer, a part de resultar (encara) políticament incorrecte.
En definitiva, diria que els centres educatius i els professionals que hi treballem assumim tan bé com sabem i podem la part de responsabilitat que ens toca pel que fa als nens i adolescents, però tenim les nostres limitacions i els nostres drets, a part de les nostres opinions, que cal respectar i escoltar. Ja n’hi ha prou de donar-nos la culpa de tot, d’acusar-nos d’egoistes i antisocials. La majoria ens dediquem a aquesta feina per vocació, però si la societat, els pares i els polítics no ens recolzen ni ens entenen potser deixarem de tenir educadors tan dedicats com els que tenim. Tots plegats hauríem d’entendre que la problemàtica de l’educació no prové exclusivament d’un sistema educatiu o un altre. Es tracta d’un problema social global, i si com a societat no aconseguir funcionar millor tampoc serem capaços de millorar les perspectives educatives dels nostres descendents.
Amb l’esperança que algun dia abandorarem el camí de l’extinció i prendrem el de la racionalitat que ens correspon, us saluda molt atentament.
Sílvia Cano
diumenge, 12 d’octubre del 2008
LA MILLORA DELS RESULTATS ACADÈMICS
L'avaluació no és el problema
S'ha de millorar la formació: un bon professor de secundària no es pot formar amb un breu curs d'adaptació pedagògica
El que li falta al nostre sistema educatiu no és exigència, sinó professionalitat
PILAR Benejam*
Fa dies que alguns dels articles d'aquest diari parlen de les bondats de fer un examen d'avaluació al final de l'escolaritat primària, tal com proposa el Departament d'Educació de la Generalitat. Ho presenten com una mesura imprescindible per estimular l'esforç i arribar a l'excel.lència. Certament, l'opinió és lliure, però els lectors han de tenir l'oportunitat de contrastar punts de vista.
L'Administració té tot el dret de voler reunir informació sobre l'educació del país. A Catalunya ja es passen regularment unes proves a primària, preparades per l'Institut d'Avaluació, que poden orientar decisions. L'Institut d'Avaluació del ministeri prepara proves a les quals volen sotmetre tots els alumnes de l'Estat de quart de primària i de segon d'ESO. I cal afegir-hi les proves del programa Pisa. Igualment convé tenir present que molts centres fan avaluació contínua basant-se en el principi pedagògic segons el qual els educadors han de ser conscients en tot moment de les necessitats dels alumnes, per poder ajustar la seva docència. L'aplicació d'aquest principi sovint s'ha pervertit i s'ha convertit en la pràctica de l'examen perpetu. La sobredosi d'exàmens pot acabar en una pèrdua de temps: si els alumnes saben les respostes no aprenen res de nou i, si no les saben, tampoc.
NO SEMBLA que aquesta acumulació de proves de tot tipus hagi servit per millorar gaires coses. En canvi, els resultats generals no són satisfactoris i sobretot fan evident un alt nivell de fracàs entre els escolars de les classes socials menys afavorides, que són precisament els qui tenen menys oportunitats a causa del context familiar i social. I precisament és aquest col.lectiu el majoritari a l'escola pública, que és la que ha d'encarar més problemes. Lluny d'estimular a tothom, en molts casos, el fracàs comporta la pèrdua de l'au- toestima i de l'apreci dels companys; produeix un desànim que es tradueix en manca d'interès i en conflictivitat a les aules. Caldria recordar que els infants i joves no aprenen pel fracàs ni pel càstig, aprenen quan el que fan els produeix la satisfacció de veure que poden superar les seves dificultats i que són apreciats i considerats com a persones. Això mateix podríem dir dels mestres.
QUAN ES parla d'avaluació, es proposa una sana competència. Cal deixar de tractar l'educació com una empresa mercantil. Els alumnes, els mestres i les escoles no han de competir entre ells. El que han de fer tots és voler millorar comparant-se sempre amb ells mateixos i avançar gràcies a la col.laboració de tots. Res més trist que ser l'últim de la classe, però res més estúpid que creure que un és el primer d'alguna cosa. Deixem, si us plau, de parlar de manca d'exi- gència quan hi ha tant de fracàs escolar.
El que falta no és exigència, sinó professionalitat. Ensenyar bé vol dir sempre rigor científic i adequació a les necessitats i capacitats dels alumnes. ¿Com es pot ensenyar a estructurar la ment dels nostres nois i noies sense pensar alguna cosa rellevant i fer-ho amb la serietat que exigeix el coneixement? ¿Com es pot ensenyar a respectar els altres sense un diàleg ple de contingut, mètode i ordre? ¿Com es pot ajudar a participar i a assumir responsabilitats sense tenir clar el que es vol fer, sense saber per quines raons, desconeixent quins problemes comporta i sense provar els possibles camins per arribar a alguna solució? Ensenyar i aprendre bé demana serietat, però també dóna satisfacció, i una cosa no desdiu l'altra. ¿Esforç? Sí, evidentment, però no buit de sentit.
Per tot això penso que, per encarar els molts problemes amb què s'enfronta l'educació al nostre país, s'hauria de començar per dues prioritats.
1) Actuar amb accions compensatòries oportunes així que es detecta un problema d'aprenentatge o de conducta. L'educació compensatòria, tan intensa i llarga com sigui necessari, és condició indispensable per fer possible una escolarització obligatòria i integrada fins als 16 anys.
2) Millorar la formació de mestres i professors i fer una acurada selecció per accedir a la docència pública. Una formació que, a més d'una consistent cultura general i una bona especialització en una àrea del coneixement, contempli una sòlida preparació professional teòrica i pràctica i una actualització permanent.
UN BON professor de secundària no es pot formar amb un breu curset d'adaptació pedagògica (CAP). Vergonya els hauria de fer als responsables de perpetuar aquesta caricatura de formació professionalitzadora que diuen que agonitza, però que es revifa i es prorroga any rere any. La selecció d'un professorat capaç d'ensenyar bé i d'aprendre al llarg de tota la vida no es pot fer amb oposicions massives que no demostren gran cosa i que permeten a centenars de persones accedir a contractes blindats de per vida. Donada la formació inicial que reben els mestres i professors, és un miracle que n'hi hagi de tan bons.
Tothom parla dels resultats que s'obtenen a Finlàndia en el famós informe Pisa. Però, sense que es puguin comparar, s'ha de tenir present que Finlàndia té una bona educació compensatòria, una carrera docent de cinc a sis anys teòrica i pràctica, una acurada selecció del professorat i una alta consideració social cap a l'educació.
*Catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials (UAB)
S'ha de millorar la formació: un bon professor de secundària no es pot formar amb un breu curs d'adaptació pedagògica
El que li falta al nostre sistema educatiu no és exigència, sinó professionalitat
PILAR Benejam*
Fa dies que alguns dels articles d'aquest diari parlen de les bondats de fer un examen d'avaluació al final de l'escolaritat primària, tal com proposa el Departament d'Educació de la Generalitat. Ho presenten com una mesura imprescindible per estimular l'esforç i arribar a l'excel.lència. Certament, l'opinió és lliure, però els lectors han de tenir l'oportunitat de contrastar punts de vista.
L'Administració té tot el dret de voler reunir informació sobre l'educació del país. A Catalunya ja es passen regularment unes proves a primària, preparades per l'Institut d'Avaluació, que poden orientar decisions. L'Institut d'Avaluació del ministeri prepara proves a les quals volen sotmetre tots els alumnes de l'Estat de quart de primària i de segon d'ESO. I cal afegir-hi les proves del programa Pisa. Igualment convé tenir present que molts centres fan avaluació contínua basant-se en el principi pedagògic segons el qual els educadors han de ser conscients en tot moment de les necessitats dels alumnes, per poder ajustar la seva docència. L'aplicació d'aquest principi sovint s'ha pervertit i s'ha convertit en la pràctica de l'examen perpetu. La sobredosi d'exàmens pot acabar en una pèrdua de temps: si els alumnes saben les respostes no aprenen res de nou i, si no les saben, tampoc.
NO SEMBLA que aquesta acumulació de proves de tot tipus hagi servit per millorar gaires coses. En canvi, els resultats generals no són satisfactoris i sobretot fan evident un alt nivell de fracàs entre els escolars de les classes socials menys afavorides, que són precisament els qui tenen menys oportunitats a causa del context familiar i social. I precisament és aquest col.lectiu el majoritari a l'escola pública, que és la que ha d'encarar més problemes. Lluny d'estimular a tothom, en molts casos, el fracàs comporta la pèrdua de l'au- toestima i de l'apreci dels companys; produeix un desànim que es tradueix en manca d'interès i en conflictivitat a les aules. Caldria recordar que els infants i joves no aprenen pel fracàs ni pel càstig, aprenen quan el que fan els produeix la satisfacció de veure que poden superar les seves dificultats i que són apreciats i considerats com a persones. Això mateix podríem dir dels mestres.
QUAN ES parla d'avaluació, es proposa una sana competència. Cal deixar de tractar l'educació com una empresa mercantil. Els alumnes, els mestres i les escoles no han de competir entre ells. El que han de fer tots és voler millorar comparant-se sempre amb ells mateixos i avançar gràcies a la col.laboració de tots. Res més trist que ser l'últim de la classe, però res més estúpid que creure que un és el primer d'alguna cosa. Deixem, si us plau, de parlar de manca d'exi- gència quan hi ha tant de fracàs escolar.
El que falta no és exigència, sinó professionalitat. Ensenyar bé vol dir sempre rigor científic i adequació a les necessitats i capacitats dels alumnes. ¿Com es pot ensenyar a estructurar la ment dels nostres nois i noies sense pensar alguna cosa rellevant i fer-ho amb la serietat que exigeix el coneixement? ¿Com es pot ensenyar a respectar els altres sense un diàleg ple de contingut, mètode i ordre? ¿Com es pot ajudar a participar i a assumir responsabilitats sense tenir clar el que es vol fer, sense saber per quines raons, desconeixent quins problemes comporta i sense provar els possibles camins per arribar a alguna solució? Ensenyar i aprendre bé demana serietat, però també dóna satisfacció, i una cosa no desdiu l'altra. ¿Esforç? Sí, evidentment, però no buit de sentit.
Per tot això penso que, per encarar els molts problemes amb què s'enfronta l'educació al nostre país, s'hauria de començar per dues prioritats.
1) Actuar amb accions compensatòries oportunes així que es detecta un problema d'aprenentatge o de conducta. L'educació compensatòria, tan intensa i llarga com sigui necessari, és condició indispensable per fer possible una escolarització obligatòria i integrada fins als 16 anys.
2) Millorar la formació de mestres i professors i fer una acurada selecció per accedir a la docència pública. Una formació que, a més d'una consistent cultura general i una bona especialització en una àrea del coneixement, contempli una sòlida preparació professional teòrica i pràctica i una actualització permanent.
UN BON professor de secundària no es pot formar amb un breu curset d'adaptació pedagògica (CAP). Vergonya els hauria de fer als responsables de perpetuar aquesta caricatura de formació professionalitzadora que diuen que agonitza, però que es revifa i es prorroga any rere any. La selecció d'un professorat capaç d'ensenyar bé i d'aprendre al llarg de tota la vida no es pot fer amb oposicions massives que no demostren gran cosa i que permeten a centenars de persones accedir a contractes blindats de per vida. Donada la formació inicial que reben els mestres i professors, és un miracle que n'hi hagi de tan bons.
Tothom parla dels resultats que s'obtenen a Finlàndia en el famós informe Pisa. Però, sense que es puguin comparar, s'ha de tenir present que Finlàndia té una bona educació compensatòria, una carrera docent de cinc a sis anys teòrica i pràctica, una acurada selecció del professorat i una alta consideració social cap a l'educació.
*Catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials (UAB)
diumenge, 7 de setembre del 2008
AVALUACIÓ
Al llarg de la història, hi ha hagut moments en què el pensament heterodox ha primat sobre l'ortodòxia; han estat èpoques de progrés. En altres períodes, l'ortodòxia ha ofegat el pensament, que és sempre heterodox, perquè pensar consisteix a subvertir; han estat èpoques d'estagnació. Avui vivim aclaparats per l'ortodòxia de les actituds políticament correctes i per ai- xò el pensament feble està de moda. De fet, estem més que estagnats. Estem empantanegats, perquè la mediocritat ortodoxa té mil tribunes per a expressar-se, fins a diluir en un mar de redundàncies les poques idees innovadores que apareixen.
Ho pensava mirant un formulari d'avaluació, ara que el nou curs és a les portes. Ara tot s'avalua, cosa que no em sembla malament. Però s'avalua a cop de imprès, cosa, al meu entendre, deplorable. Qualsevol pot complimentar-ne, perquè no hi ha cap idea a ponderar, només patrons prefabricats a iterar. En comptes de pesar mitjançant dinamòmetres mentals, comparem masses amb balances de banalitat. És dubtós que se'n pugui dir avaluacions d'aquestes quinieles de creuetes preconcebudes. Per aquest sistema, tota idea mínimament brillant està destinada a obtenir una mala qualificació.
Els avaluats, siguin universitaris, aspirants a projectes europeus o novel.listes, han après a presentar la seva feina en funció d'aquestes pautes avaluadores. Pitjor: hi supediten el seu pensament. Pensen per a ser avaluats. I com que pensen per a ser mal avaluats, acaben pensant malament. El mar de meres redundàncies ortodoxes s'encamina cap a un depriment oceà de compacta vulgaritat.
Expertesa
El coneixement, o és expert o no és coneixement. Del coneixement expert abans se'n deia ull clínic. S'assembla a la capacitat del pagès per a saber quin temps farà repassant el cel. D'una ullada, integra els components d'una matriu de símptomes que ha après empíricament a avaluar. Tanmateix, el pagès té un ull clínic meteorològic molt limitat, perquè no fa una prognosi exportable, sinó un circumscrit dictamen local. És un coneixement expert no abstracte. El veritable ull clínic té una base empírica, però també una gran dosi d'abstracció.
L'abstracció està renyida amb els formularis. El coneixement expert sap i alhora pensa. Per això es va fent més expert com més coneix, perquè corregeix, reflexiona i aprèn. És un coneixement heterodox que sembla guiat per la intuïció. De fet, es guia per l'experiència crítica i la saviesa que se'n decanta. És pensament, ben mirat. N'estem molt mancats. Mires les publicacions acadèmiques i t'adones que hi abunden els formularis complimentats en forma d'articles que no van enlloc perquè no es pregunten gran cosa. Sovint són ortodoxos, correctes i prescindibles. Ser molt llegit i capaç de citar a peu de plana no comporta tenir res per dir.
Pensem com dominicans. Això ens duu a l'avaluació inquisidora. Hauríem de pensar com jesuïtes i viure com franciscans. Ens reconciliaríem amb els platònics i l'esperit socràtic vindria a rescatar-nos. Galileu, aleshores, tornaria a ser vist com l'humanista que sempre fou i la metafísica seria la física de més enllà de la física en què somnia la ciència, en comptes de l'alquímia del pensament precientífic. Però dir tot això és molt heterodox, és clar. Els formularis d'avaluació ho penalitzen escandalitzats, segur.
Ramón Folch
L'Escala de Cargol
El periòdico de Catalunya 7/9/2008
Ho pensava mirant un formulari d'avaluació, ara que el nou curs és a les portes. Ara tot s'avalua, cosa que no em sembla malament. Però s'avalua a cop de imprès, cosa, al meu entendre, deplorable. Qualsevol pot complimentar-ne, perquè no hi ha cap idea a ponderar, només patrons prefabricats a iterar. En comptes de pesar mitjançant dinamòmetres mentals, comparem masses amb balances de banalitat. És dubtós que se'n pugui dir avaluacions d'aquestes quinieles de creuetes preconcebudes. Per aquest sistema, tota idea mínimament brillant està destinada a obtenir una mala qualificació.
Els avaluats, siguin universitaris, aspirants a projectes europeus o novel.listes, han après a presentar la seva feina en funció d'aquestes pautes avaluadores. Pitjor: hi supediten el seu pensament. Pensen per a ser avaluats. I com que pensen per a ser mal avaluats, acaben pensant malament. El mar de meres redundàncies ortodoxes s'encamina cap a un depriment oceà de compacta vulgaritat.
Expertesa
El coneixement, o és expert o no és coneixement. Del coneixement expert abans se'n deia ull clínic. S'assembla a la capacitat del pagès per a saber quin temps farà repassant el cel. D'una ullada, integra els components d'una matriu de símptomes que ha après empíricament a avaluar. Tanmateix, el pagès té un ull clínic meteorològic molt limitat, perquè no fa una prognosi exportable, sinó un circumscrit dictamen local. És un coneixement expert no abstracte. El veritable ull clínic té una base empírica, però també una gran dosi d'abstracció.
L'abstracció està renyida amb els formularis. El coneixement expert sap i alhora pensa. Per això es va fent més expert com més coneix, perquè corregeix, reflexiona i aprèn. És un coneixement heterodox que sembla guiat per la intuïció. De fet, es guia per l'experiència crítica i la saviesa que se'n decanta. És pensament, ben mirat. N'estem molt mancats. Mires les publicacions acadèmiques i t'adones que hi abunden els formularis complimentats en forma d'articles que no van enlloc perquè no es pregunten gran cosa. Sovint són ortodoxos, correctes i prescindibles. Ser molt llegit i capaç de citar a peu de plana no comporta tenir res per dir.
Pensem com dominicans. Això ens duu a l'avaluació inquisidora. Hauríem de pensar com jesuïtes i viure com franciscans. Ens reconciliaríem amb els platònics i l'esperit socràtic vindria a rescatar-nos. Galileu, aleshores, tornaria a ser vist com l'humanista que sempre fou i la metafísica seria la física de més enllà de la física en què somnia la ciència, en comptes de l'alquímia del pensament precientífic. Però dir tot això és molt heterodox, és clar. Els formularis d'avaluació ho penalitzen escandalitzats, segur.
Ramón Folch
L'Escala de Cargol
El periòdico de Catalunya 7/9/2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)